CAL UNA ALTERNATIVA POLÍTICA

Davant de les retallades la gent protesta.

Ara, quan vas a les tendes, a tallar-te el pèl, quan t’atures amb un veí… tothom te una postura molt crítica,  saben que totes aquestes mesures els afectaran i estan molt dolguts perquè les consideren radicalment injustes.

Els darrers dies han hagut manifestacions en moltes ciutats (Aquí l’exemple de Madrid) que no havien estat formalment convocades ni tenien permís per fer-les.

El dijous 19 hi ha convocades manifestacions a tot l’estat. A Castelló serà a les 20 h. a la plaça de les Aules i a la veïna plaça del 15M. Probablement seran manifestacions nombroses. Les darreres a Castelló ho han estat -algunes molt- si les comparem amb les mobilitzacions prèvies a l’esclat de l’estafa.

Però amb això no hi ha prou. Clar que cal manifestar-se, fer vaga, traure els diners dels bancs tradicionals, resistir-se als desnonaments i denunciar els escandalosos privilegis dels de dalt… però a soles amb això no aconseguirem que facen marxa enrere en els atacs, ni modificarem l’actual sistema econòmic que garantitza dues coses: que una crisi seguirà a una altra i que els mal parats sempre seran els mateixos.

La mobilització és necessària però no suficient. El que manca és una alternativa política. Una proposta política es basa en un desig del món que volem, una alternativa política marca quines coses cal canviar i en quin sentit per fer que una societat millore, augmente els drets i el benestar dels ciutadans, garantisca la convivència acordada dels seus integrants. Perquè estic parlant d’una alternativa fonamentada en la solidaritat, la igualtat de drets i la justícia. Una alternativa alliberadora.

La ideologia dominant -el neoliberalisme- està oprimint a la majoria de la població, però estan molt confiats en resisitir i continuar apropiant-se d’allò que és de tots i totes perquè no hi ha una alternativa política alliberadora suficientment articulada al davant.

No n’hi ha perquè fa temps que els dos partits majoritaris en vots comparteixen la mateixa política econòmica que ataca als de baix i afavoreix als de dalt. No n’hi ha perquè unes altres forces -estic pensant en EU/IU a nivell estatal- no aconsegueixen ser creïbles davant els/les votants, en part per responsabilitat pròpia al no saber integrar la pluralitat de l’esquerra i en part perquè la manipulació dels mitjans de persuasió -mireu una anàlisi de Vicenç Navarro- també te èxit per què la població no mire de veres les idees i només repeteixca les imatges negatives que li venen.

No hi ha alternativa política alliberadora perquè els moviments que van fer visible la indignació de gran part de la població i que es van agrupar sota el símbol del 15M i els agents polítics ja existents o altres nous que sorgiren no van aconseguir dialogar per construir-la.

I tanmateix les energies que la poden fer possible hi estan, el subjecte polític -tota aquella gent que està veien anorreats els seus drets i les seues possibilitats de guanyar-se la vida- existeix i l’alternativa és una necessitat. Més encara si considerem l’amenaça d’eixides populistes/feixistes que sempre està present si s’usa la desesperació de la població per atiar l’odi cap als més dèbils per que obliden tombar als opressors.

Però l’alternativa no es pot formular des d’una sola veu. Si alguna cosa hem aprés de la lluita és que cal ajuntar forces, cal escoltar les veus, cal dialogar per anar construint una proposta compartida. En eixe sentit hi ha algunes experiències que podeu valorar:

-El procés de discussió que es va encetar en l’acampada Sol i que va anar recorren les diverses places on es van fer aportacions. Ací podeu vore el document original de DRY que va servir de base als primers manifests i ací el manifest del 19J del 15M Assemblea de Castelló. Aquests manifests fan palesa l’existència d’unes idees de fons que són compartides per molta gent. Serem capaços de parlar-les i traure conclusions conjuntes per fer una proposta als agents polítics per que la facen seua? Ací hi ha un problema que cal explicitar: el 15M no pot ser un partit polític, en la seua esència està la transversalitat i l’apartidisme. Però, en eixe cas haurà d’acceptar -i desitjar- que les forces polítiques s’apropien -perquè les comparteixen- de les idees per incorporar-les als seus programes.

-La proposta que ha fet Julio Anguita desde el “Colectivo Prometeo” i que ha titulat “somos mayoría” (Cliqueu ací per la part II i ací per la part III). Crec que és molt seriosa i que la fa abandonant les seues posicions de màxims -que te tot el dret de mantenir-, fent una anàlisi de la realitat que comparteix molta gent i obrint un espai de construcció d’un programa on la participació de la gent és fonamental.

Potser no vos satisfà cap de les dos vies. Estem desitjosos de conèixer-ne més. O, fins i tot, de saber quines en proposeu vosaltres personalment.

Però una cosa cal tindre clara. L’alternativa política és necessària i la nostra contribució per construir-la és imprescindible.