Arxius | REBEL·LIÓ RSS feed for this section

TREBALLS FORÇATS VOLUNTARIS

29 mai

‘Programa de Recualificación Profesional de Desempleados Participantes en Trabajos Temporales de Colaboración Social’ Aquesta és la eufemística denominació del nou atac als treballadors que els converteix en ma d’obra forçada, barata, que ocupa llocs de treball però que no genera drets ni cotitzacions.

mans encadenadesL’administració pot convertir-te en esclau. Si quan t’ho manen no acceptes treballar voluntàriament debades et furtaran la prestació. O t’humilies o no menges ni tu ni qui de tu depenga.

Continua la destrucció de qualsevol dret social i laboral.

Si el treball no es voluntàriament voluntari, si pot ocupar a una persona durant un temps, si és necessari perquè  un servei es done, llavors és un lloc de treball amb tots els requisits. Ha de ser ocupat per una persona que cobre justament per fer-lo, que cotitze pels seus ingressos, que tinga tots els drets d’una persona treballadora.

No fer-lo així és un abús, un robatori i una estafa a una societat que passa dels 6 milions d’aturats i que veu com treballs imprescindibles acaben fent-se gratuïtament. Aquesta vergonyosa mesura es fa per aprofitar-se’n de l’extrema necessitat. Aquesta infame obligació converteix a les persones aturades en les seues pròpies enemigues forçades a acceptar condicions que  les perjudiquen.  Això és espantosa i inhumana explotació.

Els treballs temporals de col·laboració social són treballs. I cap frase embolicada ho pot amagar.

nadie manda si nadie obedeceDavant abusos com aquest cal la denúncia total  i l’acció més ferma per fer-la impossible . Els sindicats no s’han de quedar només en la protesta pública, sinó que ho han de portar als tribunals i negar-se a negociar altres aspectes mentre no es retire aquesta i altres mesures inacceptables. I han d’acudir als lloc on s’intente aplicar per tal d’ajudar a les persones afectades a desobeir. Potser tinguen que acudir al lloc de treball, però poden resistir-se a fer tot allò que se les mane.

Davant d’una injustícia com aquesta, la rebel·lió és un dret.

 

 

.

 

 

 

Etiquetes:

Clar que podem!!

6 feb

Los de abajo y los de arribaAquest blog afirma  que hi ha una lluita de classes, que els rics són plenament conscients d’ella  però que els oprimits no ho són tant. Aquesta ignorància juga a favor dels poderosos.

En aquest moment els de dalt tenen pressa per acumular tot el capital possible. Han aconseguit col·locar en el poder els seus lacais  que estan preparats per actuar ràpidament  a favor dels seus amos.  Les víctimes són tots aquells que tenen alguna cosa. Els que tenen un sou el voran reduït, els que tenen un treball el perdran, els que tenen drets voran com desapareixen, els que estan pagant una casa poden vore com se la queden els bancs i com continuen devent un dineral i encara tindran sort si no perden també la casa de qui els ha avalat. Les perdudes de bancs i empreses s’estan convertint en deute públic, fins i tot els deutes del equips de futbol!!

Els queden quasi tres anys per continuar arramblant amb tot. I pensen aguantar passe el que passe. Tothom sap ja que són uns lladres, tothom és conscient que són servidors pagats des de fa temps per enganyar al poble.

Ells s’excusen en una  legitimitat democràtica, però fa temps que l’han perduda perquè havien amagat les seues intencions amb molta cura per enganyar als votants. Es veuen enlairats i sostinguts per uns mitjans de persuasió que oculten el clam del patiment que està escampant-se pels carrers però la manipulació no pot amagar per sempre la veritat. Estan preparats per ofegar el desacord, la dissidència i la lluita contra l’opressió però hi ha molt de valor en les persones que estan disposades a lluitar per la justícia i la dignitat.

NO TE QUEDES EN CASAEls de baix  hem  d’aprofitar totes les oportunitats d’unir-nos, totes les possibilitat de reconèixer-nos com un conjunt de persones que comparteixen objectius contra els opressors, totes les ocasions de difondre la veritat.

Per això va ser tant important la intervenció d’ahir d’Ada Colau, com a veu de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) a la comissió del congrés. Una dona valenta parla i per la seua boca sorgeixen les preocupacions de la majoria, les seus paraules ens enorgulleixen a tots i totes, la seua emoció és la nostra, la seua lluita és compartida per milions de persones.

Podeu vore la intervenció d’Ada  ací.

Si l’enllaç anterior no funciona -mai no se sap fins on pot arribar la censura- podeu provar ací.

Al final dels vídeos anteriors  només es veu la “bronca” del president de la comissió a la PAH i es talla la resposta d’Ada. Ací podeu escoltar-la, més una altra pretensió d’insultar-la per part del president i la intervenció de Joan Coscubiela deixant clar que les paraules del president no representen al conjunt de diputats.

mani-16F-cast-generico_verdeI, finalment, si no teniu temps d’escoltar tota la intervenció, ací  podeu clicar per escoltar la frase més celebre de la PAH en aquesta intervenció.

El PP votarà en contra de prendre en consideració la ILP que han recolzat 750.000 signatures*. Votarà en contra del poble i a favor dels privilegiats.

Però les úniques lluites que es perden són les que s’abandonen. I aquesta lluita no l’abandonarem mai.

*El divendres 7/02/2013 les entitats promotores van anunciar que han aconseguit 1.402.845 signatures, quasi el triple de les necessàries.

Etiquetes: ,

Divisió del treball

16 gen

Hi ha governs que sorgeixen d’eleccions democràtiques que perjudiquen al poble que els ha triat. Aquest fet, si fos una excepció, es podria explicar com a resultat d’un engany puntual, però actualment s’ha convertit en la norma. Ací al País Valencià, a l’estat espanyol o a Europa els poders executius segueixen polítiques que, sense excepció, empobreixen i resten drets a la majoria mentre enriqueixen i augmenten els privilegis a uns pocs que ja estaven ben servits. Els governs democràticament triats, demostren amb fets ben contundents que el seu objectiu és robar als pobres per regalar-ho als rics.

desnonamentLa reforma laboral es fa contra els treballadors i a favors dels empresaris. La privatització dels hospitals, el repagament de les medicines, la reducció de prestacions i serveis sanitaris perjudica a quasi tot el poble mentre enriqueix a uns pocs espavilats que ens cobren per utilitzar allò que era nostre i que ells s’han apropiat preu de saldo. Tot aquell que està en alguna situació de debilitat -ancians, persones amb discapacitat, aturats, immigrants, pobres- han vist reduïda la protecció social, mentre els bancs no paren de rebre ajudes que paguem tots.  Per si de cas la justícia que ja és ben parcial a favor dels poderosos poguera servir per limitar algun abús, li han posat un preu que no puguen pagar els pobres.

I tot això amb la possibilitat, ben real, que unes properes eleccions les torne a guanyar el PP, o que puga formar govern amb el suport d’UPyD o dels nacionalistes d’idèntica fe econòmica, o que puga formar govern el PSOE que, si fa no fa, ha demostrat que tampoc sap oposar-se als poderosos que ordenen el que cal fer.

Per això està la propaganda, per induir la gent a desitjar allò que la perjudica.

La poderosa propaganda que te mitjans extraordinaris per inocular mentides en la gent, l’omnipresent propaganda que construeix un gran engany que manipula les ments i els valors, la sofisticada propaganda que es capaç de convèncer a les seues víctimes de que són lliures de pensar allò que pensen.

No és aquesta una queixa, sinó una constatació. En una confrontació l’enemic usarà totes les eines al seu abast per aconseguir la victòria. En la lluita de classes, en aquesta lluita per la dignitat i la justícia,  demanar als poderosos que deixen de mentir al poble és predicar en el desert. Com també és inútil apel·lar al seu cor perquè deixen de reprimir a qui  dissenteix i són ineficaces les crides al poder perquè actue pel be comú.

Fins i tot pot ser  ineficaç la protesta al carrer de centenars de milers de persones, si no s’organitzen per aconseguir la força que obligue als satisfets a cedir els seus privilegis.

Mai deixaran, el de dalt, de treballar al seu favor. Tenen molt clar quins són els seus interessos i que han de fer per satisfer-los. Mai deixaran d’acaparar, de manipular, de reprimir, d’enganyar ni de furtar als de baix.

marea.blanca2Mai els poderosos faran alguna cosa que els perjudique només perquè el poble li ho demane.  Cal obligar-los. Cal fer-los caure. Els drets no es demanen, es conquereixen. I només es poden conquerir amb la construcció d’una alternativa política.

Aquesta és la faena que pertoca als que vullguen capgirar les coses: ajuntar forces, bastir estratègies, escoltar la gent, trobar la veu dels explotats i dir-la junts. Aquest és el treball pels drets de tots i totes, el que només es pot fer amb els companys i companyes, el treball que és un compromís vital des de baix i amb pels de baix.

El primer pas és desvetllar l’engany, identificar qui comparteix la condició d’oprimit, activar la solidaritat entre el poble, fer-se conscients que els objectius dels poderosos i dels dominats són diametralment oposats.

El primer que cal fer és deixar de treballar per l’enemic

Etiquetes: ,

LIBRE TE QUIERO… Agustín García Calvo ha mort

3 nov Agustín García Calvo

Alguna cosa sobre qui era

Etiquetes: ,

LADRONES

9 oct

(Probablement, aquest article va ser publicat la setmana del 12 de setembre -no vaig poder confirmar el dia- a “El Mundo, Castellón al día”)

Este verano unos miembros del Sindicato Andaluz de Trabajadores entraron en dos supermercados y se llevaron, sin pagar, unos cuantos carros cargados de productos de primera necesidad.

Los voceros en los medios de comunicación conservadores -es decir, casi todos- intentaron ocultar el carácter simbólico de la acción, su objetivo de denuncia de una realidad que va extendiéndose imparable a medida que aumenta el paro y se reduce la protección social, y exigieron la inmediata actuación policial y el implacable castigo a los ladrones. El estado de derecho les parecía próximo a derrumbarse desafiado por un violento acto de pillaje, un descarado ataque al sacrosanto principio de la propiedad privada.

Durante días los periódicos llevaban a sus portadas las fotografías de los nuevos enemigos de la sociedad, cada hora sin detenciones advertían de la dejadez represiva, nos informaron de las consultas entre ministerios para acordar las líneas de acción…

Finalmente los defensores del desorden actual dispusieron varias emboscadas para ridiculizar a los supuestos cabecillas y los invitaron a las tertulias televisivas donde listísimos lameculos del poder económico esperaban hacerles aparecer como deshonestos, dogmáticos, violentos o, al menos, privilegiados y patanes.

No funcionó. Sánchez Gordillo y Diego Cañamero salían de las encerronas con acrecentado prestigio. Cuando los sobradamente pagados les interrogaban sobre sueldos astronómicos, ellos documentaban sus reales y escasos ingresos. Cuando los sectarios les acusaban de atacar únicamente al PP, ellos mostraban las multas y detenciones que les persiguen desde hace años. Cuando los crueles les calificaban de violentos ellos pedían perdón por el empujón y exponían el extremo abandono de los millones de parados y trabajadores precarios. Cuando los apoltronados tertulianos insinuaban que los parados se han acostumbrado a los subsidios ellos detallaban las subvenciones a los ricos y reclamaban el trabajo como un derecho. Cuando los admiradores de Reagan acabaron gritando “¡su modelo es Venezuela!”,  los dignos andaluces les contaron el hambre y las injusticias que sufren los españoles con los que conviven.

La fallida reacción de los satisfechos fue tan intensa, clamorosa y escandalizada que demostró que la acción fue muy eficaz y que había aterrorizado a los de arriba. Porque imaginaron que pasaría si todos los despojados hicieran lo mismo, si todos los estafados fueran, sin permiso, a por lo suyo o si toda la población se diera cuenta de que es posible recuperar, y repartir justamente, lo que se han llevado los ladrones.

Etiquetes: ,

The partisan (subtit.)

19 jul Leonard Cohen

Cliqueu ací si voleu escoltar-lo amb millor so i mentre feu una altra cosa

Etiquetes:

“QUE SE JODA ANDREA FABRA”

15 jul Andrea Fabra

Sobren les paraules.

Aquí podeu vore a la intefecta en acció

http://vimeo.com/45663482

I ací podeu enterar-se de com funcionen els que demanen sacrificis als altres.

http://www.elplural.com/2012/07/13/%C2%BFacaso-andrea-fabra-no-vive-con-su-marido-juan-jose-guemes-%C2%BFo-cobra-un-plus-de-1-82386-euros-que-no-le-corresponden/

Fa un dies aquesta dona va escriure un article al Mediterraneo argumentant que durant els darrers anys s’havia foragitat la cultura de l’esforç de les escoles. Haurà estat a conseqüència del seu exemple i el de son pare, gran esforçat en jugar a la loteria que sempre toca.

Etiquetes: ,

AHIR AMB ELS MINERS

12 jul http://www.diagonalperiodico.net

A la fi CCOO de Castelló va posar un autobús i a les 4:20 de la matinada ens vam anar cap a Madrid.

Va ser emocionant trobar-se amb els miners que havien protagonitzat la marxa negra cap a Madrid i amb els milers i milers de persones que havien decidit acompanyar-los.

Jo defense les energies alternatives. Però perquè se que això serà molt positiu per a les persones. El que no es pot fer és deixar a la gent abandonada, sense mitjans per guanyar-se la vida. Hi havia signat un pla per anar tancant les mines d’una forma progressiva. Aquest pla d’ajudes és el que el govern ha incomplit condemnant a comarques senceres a la pobresa i l’emigració.

La manifestació va ser una demostració de solidaritat amb aquestes comarques i la seua gent i va ser també un exemple de civisme.

Allà hi havia gent de tot l’estat. Moltíssims asturians, però també es veien les rivindicacións de la marxa verda -per l’educació pública a Madrid- i pels serveis públics i contra les retallades.

Una cosa important és que, probablement , estaven tots els grups que “havien d’estar”. Estaven CCOO i UGT -que si que han fet un esforç clar en aquesta ocasió- junt a la CGT, la CNT (anaven un darrere de l’altre a la mani), es notava “Izquierda Unida”, hi havien banderes de “Izquierda Anticapitalista”, vam vore a gent de l’HOAC, i estava clar l’esperit del 15M encara que no portaren pancartes identificant-se.

Els bombers havien obert camí la nit anterior a la marxa negra a l’arribar a Madrid i es van fer notar en diverses fases de la protesta del dimecres: a les vores apalaudint als que passaven -i sent aplaudits- i en la mateixa mani amb el rètol de “bomberos quemados”,

No vam arribar als parlaments perquè ens van tallar les càrregues de la policia.

Jo vaig viure les càrregues policials només des de lluny. Es veia a la gent correr cap a nosaltres i s’escoltaven els trets i veiem el fum. Si vaig ser testimoni, uns quants minuts abans, de com s’anaven preparant tota la fila de lleteres que portavem al darrere, com adoptaven una posició totalment amenaçant -escuts, escopetes, porres…- quan tot el que es veia era una multitud la mar de pacífica.

A un company de l’autobús el van ferir a la cama amb una pilota de goma. Sagnava i anava coix, però no va ser comptat entre els ferits perquè no va passar pels serveis mèdics. Això va passar amb més gent.

La sensació que hem va donar és que el poder està preparat per “defensar-se” del poble. En aquest sentit van les compres de material policial. Els problemes personals i socials generats per una opció política inhumana no els importen. Per ells només és un problema d’ordre públic, i ho afronten així. Ja ho vam vore al Lluis Vives, ja ho vam vore al 15M.

Les seues actuacions polítiques agreujaran el problema, però això no tampoc els importa.

Estem patint un terrible atac contra les persones en tots els fronts i en tots els àmbits. Al mateix temps que aquesta manifestació passava a uns centeners de metres del Congrés dels Diputats, Rajoy estava anunciant totes les retallades que anava a fer. Totes, sense excepció, carreguen sobre les esquenes dels treballadors el pes d’una crisi que es culpa d’unes polítiques neoliberals totalment inhumanes, que només es basen en els interesso individuals. No sobra la política, el que cal és una política que no s’humilie sota els mercats , sino que els impose normes per obligar-los a actuar en benefici de la gent i no en contra de la majoria. Ens cal política -més política-, actuació dels poders realment democràtics que garantesquen els compliments dels drets humans, en lloc d’aquesta simulació que només és servilisme a interessos particulars i que esta anorreant els drets de la gent.

NOMÉS LLUITANT ACONSEGUIREM ATURAR-LOS. ELS MINERS, LES MINERES I LES SEUES FAMÍLIES HAN ESTAT UN EXEMPLE

Etiquetes: ,

25 ANYS D’EL COL·LECTIU

8 jul

Ahir, 7 de juliol de 2012, vam celebrar els 25 anys d’ELCOL·LECTIU. Va ser una festa molt emocionant. Ací vos deixe unes fotos i publique el meu parlament.

AMOS DE LA PRÒPIA VIDA.

A mesura que anem vivint ens fem una idea d’allò que passa al voltant. No tot és el que sembla. No totes les coses que ens conten són veritat.

Just i Josep decorant.

Si ens importa la gent anem sospitant que no són tant justes les coses com el de dalt diuen que ho són.

I un malestar s’imposa dins quan, sense justificació, intenten que fem allò que tothom fa.

Com va dir María Zambrano, no hi ha res més humiliant per un esser humà que vore’s dut i emportat pels esdeveniments sense poder fer res, sense poder ser guia del propi destí.

Nosaltres ens vam revoltar. Erem d’aquells que no es deixaven endur, dels que buscaven un camí personal. I buscant ser nosaltres, individuals i únics, conscients i compromesos amb el nostre pensament, ens vam trobar amb moltes persones que pensaven semblant.

Vam descobrir que el camí que havíem triat no es pot fer a soles. A soles no som. Aïllats no fem res. En companyia tot és possible.

Lucho Roa Assajant.

I vam anar fent. Un día, un o dos anys després de les primeres reunions al 1987, ens vam adonar que haviem inventat EL COL·LECTIU.  Molt més que un grup de gent d’esquerres, molt més que una associació alternativa. Per mi ha estat una font d’experiències, una colla de gent estimada i valuosa, una part de vida compartida, un punt de suport per formar-se, créixer i fer-se persona. Un lloc propi per projectar-se al món.Sembla pretenciós. Però no ho és.

La gent que ha passat, quan ha volgut, pel Col·lectiu ha aportat allò que era i s’ha endut allò que li calia en eixe moment. EL COL·LECTIU  no és la gent que ara estem, ni qui va estar al principi. Som tots i totes les que sentim que hi hem participat. Entre totes ho hem fet tot.

La magnifica presentadora

Vam descobrir maneres d’entendren’s. Sense quotes prefixades, sense votar, amb el treball permanent, amb l’activisme que sorgia de la reflexió i de la ràbia front a les injustícies, discutint amb claredat i respecte. Hem funcionat durant tant d’anys perquè vam descobrir la militància sostenible –aquella que combina el gaudiment de la vida i el compromís-, y perquè vam treballar per fer crèixer la confiança per damunt de les diferències.

Ens han ajudat normes no escrites però prou fermament seguides: Ningú pot fer una proposta que obligue a més compromís dels altres que implicació pròpia, el treball és voluntari, busquem la màxima eficàcia però no ens queixem de la falta de resposta de la gent a allò que fem i, sobre tot, una idea: podem treballar amb un amplíssim ventall de gent. No mirem on està apuntada una persona, sinó si està disposada a estirar de la corda en el mateix sentit que conjuntament anem definint

Javier, Isabel, Empar i Miguelot escoltant seriosament a Fernando Llagaria de Casa Chile de València

I així ha estat possible EL COL·LECTIU com un àmbit per pensar i actuar. Adaptant-nos a les circumstàncies personals i a les energies de cada temps, no hem deixat de lluitar. Permanentment. Sempre. Ara en portem 25 anys.

I continuem amb la mateixa intenció. Aquesta és una proposta de futur:  Si penseu que tots els éssers humans són igualment dignes, si esteu convençuts que és responsabilitat de cadascú fer alguna cosa contra la injustícia i la opressió, si esteu indignades i no vos conformeu,  parlem-ne.

Ací estem la gent d’EL COL·LECTIU. Amb energia, amb solera, amb una experiencia acreditada, amb il·lusió.

Domingo Chinchilla recitant a Miguel Hernández

Però si EL COL·LECTIU no vos serveix, no hi ha cap problema. Inventeu allò que avui siga útil, que estarem amb vosaltres. Allò necessari no és la fórmula, sinó la intenció, la voluntat i les ganes de no ser enduts i emportats. La decisió de lluitar per u mateix i pels altres. El convenciment que entre tots i totes serem capaces, sense cap mena de dubte, de canviar el món.

Etiquetes: ,

CALLE 13 LATINOAMÉRICA-ANDALUCÍA

2 jul LATINOAMERICA_ANDALUCIA

 

Clic ací per escoltar-la mentre fas una altra cosa

Etiquetes:

← Entrades més antigues

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 569 other followers